BERNADETA XOC

 

Bernadeta xoc és una creació personal de Magda Puyo, amb adaptació dramàtica de Ramon Solsona. La idea original parteix de l'espectacle Bernadetje, d'Alain Platel i Arne Sierens. El primer, coreògraf, ha creat amb Arne Sierens la majoria dels espectacles dels ballets “C de la B”, de Flandes. La història que podem endevinar darrere les paraules de cada personatge de Bernadeta xoc és de l'escriptor Ramon Solsona. Ell mateix explica que no s'ha limitat a fer una traducció del text, del brevíssim text de l'obra original, sinó que ha volgut crear uns personatges més complexos, protagonistes d'un conflicte més travat. Així, doncs, podem afirmar que l'autoria de l'obra que es presenta a la Sala Tallers és una autoria compartida entre un grup de persones que, a partir d'una suggeridora idea inicial, han creat una nova i original tensió de forces.

Pel que fa a l'estructura externa, cap divisió en actes ni escenes, cap baixada d'un teló inexistent. A l'escenari, una pista d'autos de xoc. Els personatges entren i surten; parlen o callen; apareixen i desapareixen; estan actius o són com una estàtua, però l'acció no s'atura mai. L'obra és un continuum. El temps escènic és equivalent al temps real: tot allò passa aquí i ara en una espècie "d'unitat de temps". Només la irrupció de la música o l'estrident botzina dels autos divideixen l'acció en moments de diferent intensitat.

L'argument comença amb la trobada de la Det i l'Armando, els dos personatges més grans. La Det recrimina a l'Armando la poca feina que és capaç de fer amb el seu taxi i li demana que deixi de treballar per a ella. Van entrant els altres personatges i sabem que avui el pare de l'Àngel es casa amb una russa, la Tatiana. Alguns s'han mudat molt; la Det fins i tot s'ha gastat els diners en un vestit i unes sabates noves per a l'ocasió. Els altres personatges van aportant bocins del seu món: un calidoscopi de misèries i il·lusions, una suma dels desitjos dels personatges de no ser allà on són i, tanmateix, una sensació agredolça de tenir-se els uns als altres. Transcorregut un cert temps, veurem que el famós casament no tindrà lloc. La Det descobreix que s'ha arreglat per a no res, i, al capdavall, decideix tornar les claus del taxi a l'Armando perquè continuï treballant per a ella. Tot segueix com sempre, o, si de cas, una mica pitjor. La Bernadeta, la nena petita que apareix silenciosa per l'escenari, és el símbol d'aquest miracle que no arriba, ni arribarà mai: la loteria no toca, el casament no se celebra, les noies no seran famoses. Una espècie de Godot, de Samuel Beckett en forma d'anhel de canvi.

Des del punt de vista del tema, l'obra té una intenció social: presentar uns personatges marginals que passen la vida com poden i no com volen. Però hi ha dos aspectes que desdibuixen de manera intencionada la claredat d'aquest missatge social. L'un seria el contingut dels parlaments dels personatges. Es refereixen a coses passades o futures de les quals no tenim prou dades. Suggereixen, més que no diuen, i ho fan amb un llenguatge estripat, més que col·loquial, vulgar. Sovint, un d'ells enceta un monòleg. Tot plegat fa pensar una mica en les peces de jazz on un instrument fa una "improvisació", sempre a partir d'una harmonia compartida per tots els músics. Paradoxalment, és el llenguatge el que dificulta la comunicació. En aquest sentit, hi ha una escena particularment interessant: l'acudit que explica en la seva llengua la Tatiana, i l'intent d'explicar-ho als altres de la Judit, la noia muda, amb els seus sons guturals. Cap de les dues es fa entendre ni pels personatges, ni pel públic. Tothom parla, però no ens diuen gaire. Què expliquen? Què els passa? Qui són? Ben bé, no ho sabrem mai. Sembla que l'espectador sigui en un cantó escoltant les seves paraules sense ser-hi convidat.

El segon aspecte al qual fem referència, importantíssim, definitiu, és la presència dels elements no verbals, uns elements que omplen gairebé la meitat de l'espectacle. La dansa, en primer lloc: claqué, bolero, rock and roll, música disco i els bellíssims quadres acrobàtics, gairebé escultòrics, que es formen amb cotxes i persones. En segon lloc, la música tan diversa com pot ser José Luis Perales al costat de Bach o de la música disco. En tercer lloc, els sorolls: l'helicòpter, la sirena aclaparadora dels autos de xoc, el gos que borda... Finalment, la il·luminació que combina l'esclat amb la penombra. Les paraules, mig dites, les explicacions incompletes culminen en aquest moviment de cossos i de llum, en aquest ritual de colors i formes. El món és confús, i la pista d'autos de xoc esdevé una metàfora: un joc consistent a empaitar-se, xocar i escapar... i tornar a començar quan soni la sirena.

“Algú de vosaltres ha vist mai cap miracle? Per què no ve aquí a fer miracles la Mare de Déu? Què passa, que no existim?... Us imagineu que de cop i volta desaparegués tota la merda? Us imagineu que per guanyar-se la vida no s'haguessin de fer catorze hores de taxi?..."

Un paradís que es transforma en infern, un infern que algun cop esdevé paradís: tot depèn de qui et toca al costat quan sona la sirena i canvies d’auto de xoc.

Una pista de ferro i una xarxa elèctrica, paisatge fred i solitari a la matinada que s’omple de vida quan sona la música i els personatges - habitants d’un barri qualsevol- desgranen la seva història quotidiana i excepcional. L’amor, la frustració, la bogeria, la intolerància, la felicitat: emocions que xoquen i espurnegen en un món on tot és a flor de pell. L’espectador -“voyeur” per excel·lència- els pot observar i recrear a partir de les pinzellades amb què nosaltres els hem dibuixat.
Realitat i poesia en una mescla excitant i xocant on fins i tot J.S. Bach es baralla, en l’espai de les ones sonores, amb la música lleugera o amb la música disco.

Bernadeta xoc és una pista d’autos de xoc, el símbol d’un microcosmos humà on sempre s’espera que passi alguna cosa, algun miracle que canviï la realitat. Sembla que el miracle no arriba mai, però cada matí la vida torna a començar amb la mateixa esperança absurda... La vitalitat dels personatges, però, supera el nihilisme. Al cap i a la fi, som en aquest món per gastar-nos totes les fitxes.

Aquest espectacle parteix d’una idea original d’Alain Platel i Arne Sierens, però hem optat per un camí propi i diferent on tots els col·laboradors, els actors i jo mateixa ens hem permès el luxe de perdre’ns pels camins de la creació. El resultat és un espectacle on les músiques, els efectes sonors, les coreografies, els llums, el text, els personatges... expliquen una història segmentada, com un puzzle a mig fer del qual potser s’ ha perdut alguna peça. El públic té la possibilitat de reordenar-lo.
Vull agrair especialment la generositat artística i humana de tots ells.

Magda Puyo
Directora
Bernadeta xoc del 28 d’octubre al 26 de desembre SALA TALLERS

 

Bernadeta xoc és el fruit d’una excitació col·lectiva. Es una història explicada per músiques, per efectes sonors, per moviments coreogràfics, per la il·luminació... I per un text, naturalment, que en aquest cas és un punt de partida i una referència per anar sumant llenguatges.
Em van encarregar que traduís i adaptés l’obra d’Alain Platel i Arne Sierens amb llibertat. I vaig prendre una opció gairebé oposada a la del text original. Si l’estil de Bernadetje es caracteritza per la juxtaposició d’escenes sense gaire lligam, com retalls esparsos o puntes d’iceberg que expliquen la vida d’un suburbi, jo vaig mirar de cosir els retalls i travar una línia argumental anant a l’essència, furgant en la panxa de l’iceberg. Hi ha més text, doncs, bastant més. Els personatges són més complexos i la història té més conflicte.
Repeteixo que aquesta és una obra de creació col·lectiva. L’originalitat de convertir en escenari una pista d’autos de xoc ja és per ella mateixa un estímul a la creativitat. De la mateixa manera que s’han fet provatures de música, de llums i de moviments escènics, el text també s’ha anat emmotllant a les troballes, als suggeriments, a la multiplicitat de llenguatges, a les aportacions dels actors i, de manera particular, a la visió global de la directora. Des del primer moment ho havíem acordat així amb la Magda Puyo i ho hem complert fil per randa. I ens hem repartit els papers. Ella sap saltar cap a la màgia, la poesia i el lirisme plàstic. Jo tendeixo més a la prosa, el realisme i la racionalitat. Aquestes pàgines escrites només reflecteixen una part del treball conjunt. Hi falta el plus de les mirades, dels gestos i dels silencis, hi falta l’espasme de la música disco i l’assossegat recés d’una suite de Bach. Hi falta el zumzeig dels autos de xoc i el seu deixant d’espurnes.
Hem volgut explicar, suggerir, emocionar i fer riure. La pista d’uns autos de xoc és un punt de trobada, una finestra oberta a la vida de cada dia. La gent hi va per divertir-se o per matar el temps. Però els personatges de Bernadeta xoc no saben que l’espectador els observa amb uns raigs X que despullen per dins.

Ramon Solsona
Adaptador del text
 

 

 

 

 

EQUIP:

Adaptació del text: Ramon Solsona
Direcció i dramatúrgia: Magda Puyo
A partir d'una idea original d'Alain Platel i Arne Sierens

Escenografia: Joan Domènech a partir de la idea original de PI Heyvaet
Vestuari: Maribel Salvans
Il·luminació: Maria Domènech (a.a.i.)
Banda sonora: José Antonio Gutiérrez
Moviment: Toni Jodar
Assistent de moviment: Ester Bartomeu
Ajudant de direcció i dramatúrgia: Roberto Romei

Alumne de L’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en pràctiques:
Diego Murciano (Direcció)
Bernadeta xoc del 28 d’octubre al 26 de desembre SALA TALLERS (temporada 1999-2000)

Amb:

Mercè Arànega: Det

Carlota Bantulà Jansana: Bernadeta-1

Ester Bartomeu: Raquel

Aïda Baselga: Bernadeta-2

Rosa Boladeras: Judit

Jofre Borràs: Toni

Leo Castro: Cati

Mia Esteve: Tatiana

Pep Jové: Armando

Pau Miró: Triqui-1

Carlota Olcina: Jessica

David Olivares: Triqui-2

Bernat Quintana: Àngel-1

Joel Roldan: Àngel-2

 

Agraïments:

Pep Armengol
Graciela Gil
Núria Lechago
Federació de sords de Catalunya
Casal de sords de Barcelona
 

Producció: Teatre Nacional de Catalunya

Muntatges, assaigs i representacions:
Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

Durada: 1 hora 20 minuts

 

http://www.tnc.cat/ca/bernadeta-xoc-fitxa-artistica