bernatquintana
 
  Inici
  Teatre
  Filmografia
  Series
  Curts
  Entrevistes
  => BQ a Benzina
  => BQ a Cercant Camí
  => Bernat i Nausicaa
  Contacte
  Joc
  Llibre de Visites
  Galeria d'imatges
BQ a Benzina

Bernat Quintana. L'aprenent d'actor

Per Oriol Osan


 

El nen s'ha fet gran. L'hem vist créixer a la televisió. Primer a Laura, i després a la longeva El cor de la ciutat. Ha compaginat les sèries de TV3 amb papers al teatre i, ocasionalment, a telefilms i a curtmetratges. Després de 12 anys dedicant-se a la interpretació, ha decidit formar-se com a actor. I fer un punt i a part a la seva carrera: aparcar la petita pantalla i centrar-se en els escenaris, on ja ha donat mostres inequívoques de talent.

Si bé és cert que La Factoria Escènica Internacional, amb seu a la Nau Ivanow, a la Sagrera, i L'Antic Teatre, a Ciutat Vella, fa anys que es belluguen seguint els compassos d'una batuta femenina (Carme Portaceli i Semolina Tomic, respectivament), ni l'un ni l'altre són teatres a l'ús ni tenen una programació estable. Empar López (Barcelona, 1953) ha estat, per tant, la primera dona que ha assumit la direcció artística d'una sala a Catalunya.

l vaig descobrir el 2003 al Romea, fent el paper d'Òscar a l'obra J.R.S. (de dotze anys), d'Octavi Egea (I premi Fundació Romea), dirigida per Manel Dueso. En aquell thriller, Bernat Quintana tenia 18 anys però n'aparentava menys (el personatge n'havia de tenir 16), i sortia a escena en calçotets i amb la cama enguixada perquè s'havia trencat un metatars una setmana abans de l'estrena. Es divertia seduint un escriptor madur (Lluís Marco), amb l'excusa d'un manuscrit que narrava el cas d'un menor víctima d'abusos sexuals per part del seu mestre. Aquella mena de Lolita masculina, aquell Tadzio inquietant, manipulava i apropava el des- col•locat novel•lista a terrenys amorals i pantanosos aprofitant l'atracció que el mal exerceix en les persones.

Qui era aquell adolescent de mirada, gestos i actituds hipnòtiques que jugava a la pederàstia? La naturalitat i la desimboltura amb què Quintana interpretava el seu personatge va ser lloada per la crítica d'aleshores, que destacava el seu paper per damunt del de la resta dels seus partenaires. Acabava de despuntar una estrella?

Potser sí, tot i que aquella no era la seva primera obra. De fet, era la quarta. Abans, ja havia participat a L'home, la bèstia i la virtut (1995) de Luigi Pirandello, dirigida per Ramon Ribalta; Bernadeta xoc (1999), amb adaptació i direcció de Magda Puyo; i El criptograma (1999) de David Mamet, dirigida per Sergi Belbel. A més, en paral•lel havia tingut també papers a les sèries de TV3 Laura i El cor de la ciutat; havia protagonitzat un curtmetratge (La presó orgànica, 1998), un telefilm (Valèria, 2000) i com actor de repartiment havia participat a La ciudad de los prodigios (1999). I tot just tenia 18 anys! “Un nen-actor no és ben bé un actor, no és algú, no es pot dir que sigui el seu ofici. Jo entenc que el teu ofici és el que tu decideixes fer. I quan ets tant petit... No és que decidís fer teatre, m'hi vaig trobar i vaig decidir provar- ho. Però la decisió de 'vull ser actor o no' no la vaig posposar fins més tard”, explica a l'inici de la conversa, que es desenvolupa als sofàs del bar de l'Institut del Teatre, on m'ha citat.

En Bernat Quintana i Sanfeliu (Esplugues de Llobregat, 1985) ha arribat puntualíssim. I molt elegant: vesteix d'un fosc rigorós que contrasta amb el vermell de la tapisseria. De maneres suaus, es desfà del got d'una infusió ja consumida, diposita el casc de la moto en una de les butaques i ens asseiem enmig d'una gran quietud. A fora comença a plovisquejar. Només hi ha dues parelles més disseminades per la sala. Assegura que en una classe del matí havia de venir vestit així, com a justificació quan me'l miro. Decideixo creure-me'l, tot i que també sabia que hi hauria sessió fotogràfica. Presumit? Després ho veuríem. Agafem posicions, l'un al davant de l'altre, i, educat, se m'acosta, amoïnat perquè la meva gravadora neandertal pugui enregistrar la conversa. La precocitat de Bernat Quintana es va manifestar als set anys quan, amb els seus amics, va començar a fer teatre a l'escola, a Sabadell (on ha viscut i crescut dels sis als vint), com una activitat extraescolar més que li semblava interessant. La vida propicià que una de les seves monitores fos una actriu de la companyia amateur Teatre del Sol, que el va enredar, a ell i a uns quants, perquè hi anés a fer unes proves, amb la bona fortuna que el van agafar per fer L'home, la bèstia i la virtut.Tenia deu anys. S'hi trobava tant a gust, fins i tot físicament, en aquell espai, que un cop acabada l'obra, molts diumenges, si no tenia res a fer, hi tornava a veure què s'hi programava. En aquella penombra, el Bernat nen s'asseia a les escales i, en silenci, disfrutava embadalit de la funció. La següent va ser Maria Rosa, el clàssic de Guimerà, que la va veure molts cops. L'imant del teatre només havia fet activar el mecanisme dels efectes de l'atracció i, sense saber-ho, acabava de sembrar la llavor d'una bonica història d'amor que li somriuria fins al dia d'avui. La incipient adolescència li va regalar al jove Bernat el primer fruit de la llavor germinada i va entrar a la sèrie de televisió Laura, amb la Lloll Bertran. La resta de la carrera es va desencadenar com si s'obrissin les comportes d'un pantà i l'aigua sortís a raig i fes caure en cascada les fitxes del dòmino. Aquell marrec que no tenia antecedents familiars en el món del teatre s'havia convertit en un nen-actor, amb el consentiment dels seus pares, que mai el van forçar ni frenar a fer res i li van donar la llibertat de triar, perquè veien que els estudis li anaven bé i els podia compaginar sense problemes amb aquella experiència. La roda ja voltava sola.

Però llavors, sorprenentment, tot es va aturar. Després de cinc anys de treballar intensament (quatre obres de teatre, dos telefilms, un curmetratge i dues sèries de televisió), el jove Bernat es va cremar. Tenia 18 anys i va decidir fer una pausa, que suposaria un punt d'inflexió a la seva vida: deixar El cor de la ciutat i estudiar una carrera, Filosofia. No va ser fins al cap d'un llarg temps que va descobrir que el que realment desitjava era formar-me com a actor. Havia començat la casa per la teulada. Va fer uns cursos de teatre i va repescar El cor. La naturalitat i l'espontaneïtat que li valoraven quan era petit no era suficient, i volia aprendre les complexitats de l'ofici. Dit i fet: fa un parell d'anys va ingressar a l'Institut del Teatre.

No sóc el primer que l'entrevista, però la cama dreta no li para de botar. Mentre la conversa avança, va ralentint el ritme fins que es calma i s'atura del tot. Es deu sentir còmode i veu que no mossego. No ha de ser fàcil trobar-se a l'altra banda de la barrera, on estàs a mercè d'un estrany que et fa preguntes, tu contestes amb tota la bona voluntat del món, i no saps què n'escriurà després. L'estratègia del sobresalt ha de ser angoixant: obrir la revista i trobar-te amb el retrat d'un desconegut que porta el teu nom i una foto teva. De seguida s'endevina que en Bernat Quintana és un home humil. Després de dotze anys dedicant-se a la interpretació ha decidit a aquestes alçades formar-se com a actor i abriga el desig d'aprendre encara moltes coses. Què pot aprendre que no sàpiga ja?, em qüestiono. Algú que, a la seva edat, ja té una biografia artística diguem-ne, com a mínim, densa? N'està satisfet, de la decisió, m'aclareix. És un ferm defensor de l'Escola, on està cursant segon d'Interpretació.

“És veritat que aquesta és una feina que s'aprèn fent-la, però aquí a l'Institut hi ha la possibilitat de tocar moltes coses, des de fer dramatúrgia, a estudiar la història del teatre o a treballar molt el cos, que era una faceta que tenia molt oblidada o poc exercida. Haig d'aprendre moltes coses, un actor sempre té coses a aprendre! I estic molt content, perquè va arribar un punt en què realment em sentia una mica perdut. A mesura que et vas fent gran també et vas tornant més confiat, tens més tics, actuar segons com també desgasta molt. Trobava molt a faltar una base, una formació, i de sentir-me realment actor. Per molt que hagi interpretat, aquí he après molts coneixements que, quan treballes, el ritme frenètic no et dóna peu a moltes coses, a analitzar-les, perquè el teatre funciona com funciona... Si treballes amb bons directors, aprens molt, però l'Institut et permet aquesta vessant més reflexiva. No tens la pressa d'haver d'estrenar un muntatge, sinó a anar a un ritme més lent i poder dedicar més hores al treball en tu mateix”, relata.

Al principi, els seus companys de curs deurien al•lucinar. Havia de ser sorprenent trobar-se a classe un alumne que ja havia demostrat amb escreix les seves qualitats interpretatives. “Va ser l'any 'dels de la tele'”, explica, perquè a part d'ell mateix, va començar també primer un altre dels joves actors d'El cor de la ciutat, l'Òscar Rodríguez. El curs passat es van llicenciar a l'Escola Superior d'Art Dramàtic 27 alumnes en l'especialitat d'Interpretació. Aquesta és, si fa no fa, la quantitat d'actors que l'Institut aboca al mercat cada any. Bernat Quintana pot considerar-se un privilegiat, perquè mentre molts dels seus companys encara no han fet res i tenen un futur, com tothom, incert, ell no només té un currículum envejable sinó que no para d'enllaçar projectes.

Aldous Huxley presentava a la futurista Un món feliç una societat clonada i creada al laboratori, on cada persona està dissenyada des que neix per desenvolupar una tasca determinada. Algunes veus apunten que l'Institut s'ha convertit en la fàbrica d'actors de Catalunya, on surten tots tallats pel mateix patró, molt preparats tècnicament, però sense personalitat. No sabem a quina casta pertany Bernat Quintana però l'actor discrepa d'aquest postulat tan negatiu. “Jo el que puc aportar és la meva individualitat, en el bon sentit, perquè cadascú té la seva i és un tresor. I cadascú ha de treballar des d'ell mateix, saber valorar allò que té de propi. El més important és pensar que quan algú surt de l'Institut no ho sap tot, al contrari. L'Institut és com un punt de partida, un lloc que et dóna una base, que et permet explorar un seguit de coses... però qui surti de l'Institut pensant-se que ja és actor, que ja domina aquesta feina, s'equivoca”.

El jove Bernat, a qui els directors insisteixen a treure-li la samarreta a la primera de canvi, deu anar molt al gimnàs per lluir tors. “No, però aquí ens fan fer molta activitat física!”, riu, descol•locat per l'observació. Bromes a part, “és evident que l'eina de l'actor és el seu cos, i no ho dic en un sentit superficial. Un ha de tenir el cos en forma, però no per una qüestió estètica, sinó per una disponibilitat per treballar. No només perquè un espectacle pugui ser molt exigent, sinó perquè a vegades el ritme t'ho imposa, estàs fent tele i teatre alhora, i un necessita tenir el cos disponible per treballar, un cos resistent. Aquí fem acrobàcia, dansa, expressió corporal... El cos és l'eina palpable d'un actor i s'ha de treballar. Buf! El cert, però, és que és una feina molt exhibicionista, i s'ha d'anar en compte! És perillós caure en el narcisisme”.

I ho diu algú que té més de 100.000 entrades al cercador Google (moltes més que moltes de les patums de l'escena catalana!), a més de nombrosos llocs web sobre la seva figura i sobre Max Carbó, el personatge que interpretava a El cor de la ciutat, -i que li va proporcionar una notorietat mai abans experimentada-, creats per fans, d'aquí i fins i tot de l'estranger, alguns realment molt treballats, que s'han convertit en una mena de currículum on line de l'actor.

Li pregunto si és pudorós, somriu, i contesta que suposa que sí: “No crec que ho sigui molt però tampoc em considero ni narcisista ni exhibicionista, ni estic encantat d'haver-me conegut. T'has de sacrificar pel personatge o per l'ofici. Moltes vegades l'actor queda protegit pel personatge”. Després del repte de sortir a J.R.S. en calçotets i amb la cama enguixada ja pot fer qualsevol cosa a l'escenari, assegura.

Com portes la popularitat?, li demano. “De cap manera, però és un tema perillós. A vegades la gent es fa una idea de tu pel personatges que interpretes, i et diu coses i tal, però intento portar-ho amb naturalitat. Internet i tot això em fa una mica de por, que tothom tingui tant accés a tu, perquè no ho pots controlar. Un ha de ser un mateix i no obsessionar-se. Quan era més petit ho portava molt malament, m'incomodava molt, però ara estic més tranquil, no hi penso gaire”.

Del seu pas per la televisió se n'endú una experiència molt bona, però té molt clar cap a on es vol encaminar: “La tele és un mitjà que té el seu entrellat i els seus mecanismes de funcionament, i poder estar-hi tants anys m'ha permès conèixerlos molt bé, però alhora em sento molt més atret pel teatre. He estat molts anys a la tele, n'estic molt content, perquè m'ha donat la possibilitat de moltes coses, però ara comença una nova etapa, i tinc ganes de formar-me com a actor de teatre, i fer teatre”.

Amb tot, encara no sap ben bé què hi busca. “Estic en un període de formació, de conèixer una mica de mi mateix com a actor i com a persona. I el que m'atreu d'aquest món és que és una feina que et dóna la possibiliat d'enfrontar-te amb tu mateix, d'examinar-te, de traspassar els propis límits, de fer registres més foscos, i d'altres més còmics o més ingenus, treballar el teu propi cos, les teves emocions...

No sé si sempre serà possible treballar d'aquesta manera, perquè moltes vegades els mitjans, els temps de producció d'un espectacle potser no et permeten fer aquest treball més personal, però és una feina que m'agrada perquè t'enfronta amb la qüestió humana i fa que et coneguis una mica més a tu mateix”, assegura.

Al llarg de la seva carrera ha conegut les entranyes de la desena llarga de personatges a qui ha donat vida, però en el seu àlbum íntim li agradaria incorporar encara molts cromos, sobretot si són d'autors alemanys, com Büchner, que li apassiona, i especialment Woyzeck, però tampoc li faria el lleig a Txèhov (li encantaria fer Platònov, per exemple) ni fàstics a Shakespeare, de qui interpretaria a gust qualsevol obra. Ja de més gran ha pogut rodar un altre telefilm i protagonitzar, entre altres, Búfals i Lleons de Pau Miró, dues de les peces de la seva trilogia sobre la família, i Dublin Carol, de Conor McPherson, dirigit, novament, cinc anys després, per Manuel Dueso, el seu vell amic de J.R.S..

Però si hi ha un personatge que l'ha marcat de forma singular i ha representat un punt d'inflexió a la seva trajectòria és, sense dubte, el penúltim que ha interpretat, a El mal de la joventut de Ferdinand Brückner, estrenada a la Sala Muntaner el 2009. “Va ser un projecte molt personal, creat amb amics (la companyia lleidatana Les Antonietes, amb qui aspira a generar més projectes, tot i que, ara per ara, estan en un punt encara embrionari), on m'he barallat molt amb el personatge, dens i dur. És una de les obres més difícils i alhora més potents que he fet”, explica. L'amistat especial que l'uneix amb el director, Oriol Tarrasón (amb qui ja va coincidir a J.R.S. Quina teranyina, aquesta obra!), va possibilitar que es deixés modelar de tal manera que en va sorgir un paper que li ha obert les portes al món adult, rellevant-se a sí mateix i tancant de forma definitiva l'etapa de nen i d'adolescent. “Ara ja no tinc excuses”, sentencia. Quintana vol controlar el seu pas a l'edat adulta, i més quan la cara de nen el persegueix. D'entrada, s'ha tret l'arracada que li ha decorat molt de temps l'orella esquerra i, de sortida, es deixa barba. “Crec que quan acabi l'Institut ja m'haurà sortit del tot! Si és així, ja puc estar content!”, ironitza. Pel camí, estudia Interpretació i ha decidit aparcar la televisió. També estudia els posats per les fotos, que no li agraden però assumeix com a part de la feina. Tinc la sensació que prefereix passar desapercebut, estar entre bastidors que a primera fila, una paradoxa amb la faceta d'exhibicionista que moments abans ha anunciat que tot actor tenia. Segurament perquè en aquests moments és ell, no un personatge que interpreta. Potser sí que és tímid i presumit, el noi de mirada captivadora. A les fotos, no vol sortir ni massa seriós ni massa somrient, sinó en un equilibri just, ni fer postures estranyes i donar la nota. Forma part de la nova imatge que vol transmetre. El nou Bernat Quintana ha fet eclosió disposat a seguir sent visible i demostrar el renovat potencial sorgit d'aquesta particular metamorfosi. De moment, enceta un nou registre substituint David Verdaguer a l'espectacle La síndrome de Bucay, un text de Joan Gallart, una comèdia romàntica sense pretensions que ha tornat al Teatre Gaudí i que es podrà veure fins el 7 de març.

(C) Revista Benzina nº 43
 
Bernat Quintana a Julieta & Romeo  
   
Publicidad  
   
Novetats/Agenda  
  - "Stockmann". 4 i 5 de maig de 2013 a la Sala La Planeta de Girona i del 8 de maig al 16 de juny de 2013, a la Sala Muntaner de Barcelona

- A partir del 12 de gener de 2013 Gira per Catalunya de Cyrano de Bergerac. Dates aquí: http://www.laperla29.com/agenda.php?id=128

- Del 30 de novembre de 2012 al 6 de gener de 2013, Cyrano de Bergerac al teatre Valle-Inclan de Madrid.

- 2 de novembre a Girona amb Heroïnes i Herois. Sala La Planeta

- Del 23 de maig al 15 de juliol vam poder veure en Bernat a "Cyrano de Bergerac" a la Biblioteca de Catalunya.

- Gira 2012 de "Molt Soroll per res":
03/02/2012 --> Manresa (Teatre Conservatori)
19/02/2012 --> Balaguer (Teatre Municipal)
17/03/2012 --> Vandellós, Hospitalet de l'Infant (Teatre de l'Hospitalet de l'Infant)
23/03/2012 --> Tremp (Espai Cultural la Lira)
24/03/2012 --> Torelló (Teatre Cirvianum)
31/03/2012 --> Sant Andreu de la Barca (Teatre Núria Espert)

- En Bernat va ser el protagonista, juntament amb la Nausica Bonnin, i altres, de la nova minisèrie que TV3 va emetre el 28 i 29 de novembre, ambientada al 1914 i que se centrava en la història d'amor d'una jove sindicalista i un noi de classe alta. Penjats els dos capítols. Busqueu-los a l'apartat "sèries".
Web oficial de la sèrie:
http://www.prodigius.com/cat/index.php

 
Escull la bandera per veure-ho amb el teu idioma  
   
Total: 45791 visitantes (95253 clics a subpáginas)
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=